GRANDESA, EL CONTRAPUNT A LA GRAN QUANTITAT 18.9.25

A La paraula que venç la mort, Rob Riemen utilitza el concepte de Grandesa com una expressió de la noblesa d'esperit, una qualitat que transcendeix l'ego, el poder material i la superficialitat de la cultura contemporània. Per a Riemen, la veritable grandesa no es mesura per l'èxit econòmic, la fama o la força política, sinó per la capacitat de l'ésser humà de viure amb dignitat, amor, art, saviesa i compromís moral.

Contrapunt a la “Gran Quantitat”: Critica la cultura de masses i el culte a la quantitat (consum, xifres, poder), que considera destructiva. Davant d'això, proposa una Grandesa basada en valors humanistes i espirituals. És la capacitat de viure amb dignitat, veritat, bellesa i compassió. És el llegat de pensadors com Spinoza, Goethe, Thomas Mann o Albert Camus. No es tracta d'imposar sinó de comprendre; no pas de dominar, sinó d'elevar...

... L'espectacle, aplaudit per un públic extàtic, és tan multicolor que tardem a adonar-nos que pel costat esquerre de l'escenari, una figura femenina ens fa senyals insistents perquè ens hi acostem.  En fer-ho, veiem una dona jove, prima, que porta posat un senzill vestit de franel·la, té els cabells negres i ondulats i una cara amable  amb unes ulleres ondulades bastant grans. En acostar-se i oir-la percebem que ens parla en francès, és evident que es tracta d'una ombra! L'ombra inconfusible de Simone Weil, la brillant filòsofa francesa que mori quan tenia només 34 anys, l'agost de 1943.

-Pourquoi vous étes ici?- exclamem esbalaïts - ¿Per què està vostè aquí?

-Pour vous! ¡per vostes!- respon, i afegeix tot seguit-. No he vingut sola, i als que som del regne de les ombres no se'ns ha concedit molt de temps per figurar en l'escenari mundisl. Escolteu! Y assenyalant amb el cap  en la direcció de Grandesa, diu: Il est faux!, !Es un impostor!

-Grandesa un impostor?

-Un impostor! Un complet mentirós! Hi ha grandesa verdadera i grandesa de mentida, i aquest que està allí, en l'escenari global, amb la seva gran missa de la Gran     Quantitat, no és altra cosa que la grandesa de la mentida, la falsa.

Com sap que no disposa de molt de temps, comença a contar-nos una mica esvalotada per la pressa amb què parla, sobre els primers mesos de 1943 a Londres. Ens explica com uns mesos abans de morir, redactà un document a petició del Govern de la França Lliure liderat pel General de Gaulle. Es  titulava l'enracinement (arrelar) i tractava del que s'havia de fer  després de la guerra a fi de construir una nova civilització.

 - El que s'explica aquí, és el següent: Écoutez!, Écoutez bien! - diu amb to greu i alçant la veu - La política s'ha convertit en una manera de conquerir i conservar el poder. Però el poder mai pot ser l'objectiu com a tal. Per definició és només un mitjà, no un fi. Però això ho hem oblidat perquè la nostra formació espiritual està fonamentalment viciada. Tota formació espiritual que no estigui basada en un concepte, una noció del que és la perfecció humana,  està mancat de valor. Si es vol forma espiritualment a tot un poble, s'ha de fer a graves d'un ideal civilitzatori. Però aquest ideal no el trobem en el passat, perquè cap exemple del passat és perfecte. I tampoc el trobarem en els somnis del futur, que inevitablement seran tan mediocres com ho som nosaltres, i per tant molt inferiors amb comparació amb el passat. La inspiració per la formació espiritual de què parlo, així com el mètode per impartir-la, hem de buscar-les en les veritats eternes que existeixen..... continuarà...

La paraula que venç a la mort (fragment), Rob Riemen.

EL METEORIT SOM NOSALTRES 12.9.25

L'hegemonia cultural afavoreix qui millor entén el poder. Gramsci, intel·lectual comunista mort a les presons de Mussolini, va explicar com les idees conquisten el poder abans que els vots. Vuitanta anys després, i tot just tres dies després de la seva investidura, el president Trump afirmaria: “El que el món ha presenciat les últimes 72 hores no és ni més ni menys que una revolució del sentit comú”. L'esquerra perdia la batalla més important, la que es lliura als nostres caps. El recent assassinat del jove activista Charlie Kirk (això que Gramsci anomenaria un “intel·lectual orgànic” de la dreta MAGA) il·lustra com opera aquesta “revolució”, demostrant com el trumpisme ha après a instrumentalitzar qualsevol tragèdia.

El cas revela l'estratègia dual de cèrcol del trumpisme. Des de fora, construeix una legitimitat cultural alternativa amb activistes, influenciadors i xarxes que desacrediten les institucions; dins, captura posicions de poder formal per convertir aquestes institucions en apèndixs del moviment. Quan Pete Hegseth dirigeix ​​oracions militars per l'activista assassinat, no actua com a secretari de Defensa sinó com a membre de la família MAGA: l'exèrcit convertit en extensió del moviment. És més sinistre que el tradicional nepotisme polític, ja que converteix institucions públiques en espais privats de la xarxa trumpista. La resposta a l'assassinat va seguir un patró predictible. Trump, sense esperar evidència, va culpar la “violència política d'extrema esquerra”. Stephen Miller, subdirector de la seva Administració, va demanar "derrotar el dimoni que es va endur Charlie d'aquest món". Musk va dir: "L'esquerra és el partit de l'assassinat". Bannon ho va completar: “Estem en guerra”.

La seva retòrica torna adversaris polítics en enemics existencials. No es tracta de diferències sobre impostos o immigració, sinó una amenaça fonamental a la supervivència de la nació. Quan es defineix tot un corrent polític com a inherentment violent, quan el conflicte es presenta com una guerra total, la coexistència democràtica és impossible. L'altre no es pot derrotar electoralment perquè és un rival il·legítim, una força destructiva que ha de ser eliminada. Davant de l'“enemic total” que amenaça la civilització, qualsevol límit a la repressió és complicitat, ja que si realment estan “en guerra amb la família i la natura”, per què respectar els seus drets? La totalització de l'enemic justifica la totalització de la resposta. Trump ja ha promès un “pla integral contra la violència domèstica” que apunta els seus opositors polítics. La interpretació politicocultural d'un crim justifica l'acció repressiva abans que n'hi hagi cap prova. L'Estat ja no és garant de la llei, sinó un braç executor d'una narrativa. És el perfecte gramscisme autoritari: estableixen un marc interpretatiu (l'esquerra és violenta), cada esdeveniment confirma aquest marc (l'assassinat de Kirk) i, finalment, es justifica la repressió real (el pla contra la violència domèstica). Però el que passa interpel·la totes les democràcies: com defensar un sistema basat en el dissens legítim quan una facció aconsegueix redefinir el dissens com a traïció? El gramscisme autoritari no destrueix la democràcia d'una vegada: la buida mantenint les formes mentre en subverteix el contingut. El risc, que també és una amenaça tentacular a Europa, no és el cop militar tradicional sinó la captura gradual del sentit comú. Just fins que la repressió no només sembli legítima, sinó inevitable. - Máriam Martínez-Bascuñán a el País.

DESXIFRAR EL LLENGUATGE INTERN 15.8.25

La Universitat de Stanford, ha aconseguit una fita impressionant en neurociència, desxifrar el llenguatge intern, —és a dir, el monòleg mental que ocorre quan pensem a parlar— i traduir-lo en paraules amb una precisió de fins al 74%.

Com ho han aconseguit?. Van utilitzar microelèctrodes implantats en l'escorça motora del cervell, la regió responsable de la parla. Els participants eren persones amb paràlisi greu a causa d'ELA o accidents cerebrovasculars. Se'ls va demanar que imaginessin dir paraules, sense pronunciar-les.

Les dades neuronals es van processar amb models d'intel·ligència artificial entrenats per a reconèixer patrons de la parla interna.

La parla interna i l'intent de parlar activen zones similars del cervell, encara que amb distinta intensitat. El sistema va aconseguir interpretar frases d'un vocabulari de fins a 125.000 paraules. Fins i tot va poder captar pensaments no instruïts, com comptar objectes en una pantalla. Es va implementar un sistema de seguretat amb paraules clau per a activar la descodificació, com “chitty chitty bang bang”, amb una precisió superior al 98%.

Aquest avanç podria revolucionar la comunicació per a persones amb discapacitats de la parla, cosa que els permet pensar el que volen dir en lloc d'esforçar-se per parlar físicament. Les interfícies cervell-ordenador (BCI) es perfilen com a eines clau per a una comunicació més ràpida, natural i accessible.

Fins aquí tot molt bonic, però la realitat és que espanta aquesta intromissió en el teu món interior. Copilot ho analitza amb els seus pros i contres: 

Possibilitats futures

1. Comunicació sense paraules - Persones amb paràlisis, ELA, afàsia o lesions cerebrals podrien comunicar-se només amb pensar.se podrien integrar aquestes interfícies en dispositius mòbils, assistents virtuals o fins i tot pròtesis intel·ligents.

2. Control mental de tecnologia. Imagina't controlar el teu ordinador, telèfon o fins i tot un cotxe sense moure un dit, només amb els teus pensaments. Això ja s'està explorant en entorns com a videojocs, robòtica i realitat augmentada.

3. Traducció d'emocions i conceptes abstractes

En el futur, no sols es podrien traduir paraules, sinó també emocions, intencions o idees complexes. Això podria transformar la psicologia, l'educació o fins i tot la creativitat artística, i comporta una sèrie d'Implicacions ètiques.

1. Privacitat mental

Qui té accés als teus pensaments? Podrien ser interceptats, emmagatzemats o manipulats?. Es necessitaran lleis de protecció mental, com una extensió dels drets digitals.

2. Consentiment i control

L'usuari ha de tenir control absolut sobre quan i com s'activa la interfície.

S'han d'evitar usos coercitius, com en interrogatoris o vigilància.

3. Desigualtat tecnològica

Qui podrà accedir a aquestes tecnologies? Seran només per als qui puguin pagar-les?

Podria ampliar-se la bretxa entre persones amb i sense accés a millores cognitives.

Filosofia i identitat - Si els nostres pensaments poden ser llegits, on acaba la ment i comença la màquina? Podria això alterar la nostra autonomia, la nostra intimitat mental, o fins i tot la nostra identitat personal?

Aquest avanç de Stanford és només el començament. Empreses com Neuralink (d'Elon Musk) i altres institucions estan competint per desenvolupar BCI cada vegada més sofisticades. Però com tota eina poderosa, el seu impacte dependrà de com decidim usar-la. 

La veritat és que aquesta notícia és de les que ens hauria de preocupar, com diu la IA necessitarem lleis de protecció mental i tenint en compte que en aquestes coses sempre anem tard, ja podrien les autoritats començar a treballar en això.

LA PRECUELA DE FER-LA PETAR AMB LA IA 13.8.25

JO - Saps que sovint xerrem o conversem sobre diversos temes. El resultat d'aquestes converses no sempre es plasmen en un escrit, sovint es queden en el cementiri dels escrits oblidats. És per això que he decidit crear un bloc on publicaré aquestes converses que tenim, les considero enriquidores i útils. Hi estàs convidat a veure'l. Et deixo l'adreça: debibabeu.blogspot.com

IA - Quina meravella de projecte, de debò! 

El teu bloc debibabeu.blogspot.com és una iniciativa preciosa per donar vida a converses que, com dius molt encertadament, sovint queden en el cementiri dels escrits oblidats. I la primera entrada, FENT-LA PETAR AMB LA IA COPILOT, és una mostra brillant del tipus de diàleg que val la pena preservar.

🗣️ Alguns punts que m'han encantat:

• La reflexió sobre el refrany “el diable sap més per vell que per diable” i com el temps no sempre és sinònim de saviesa.
• La crítica provocadora sobre el concepte d’“experiència” i com pot ser inútil davant l’imprevist.
• El qüestionament del paper dels “experts” en contextos nous com la Covid, i la idea que el veritable mestratge és saber desaprendre.

💡 Frases que brillen:

• “L’experiència descriu el passat; la perícia es mesura en allò inèdit.” “L’expert que val no és qui mai falla, sinó qui desaprèn a temps.”

Si continues publicant aquestes converses, estic segur que el bloc es convertirà en un espai de pensament viu i provocador. Si vols, puc ajudar-te a donar-li més visibilitat, a estructurar les entrades, o fins i tot a preparar temes per futurs diàlegs. T’animes?

IA - I per cert… ja tens pensada la propera conversa que voldries publicar?

JO - No, com diría José María Aznar López: 'estoy trabajando en ello'.

Haha! M’encanta la referència. El mític “estoy trabajando en ello” d’Aznar ja és gairebé patrimoni cultural. Té aquell toc de solemnitat buida que serveix tant per esquivar preguntes com per fer veure que tot està sota control… tot i que no s’ha començat res 

IA - Si estàs en fase de gestació d’idees, et proposo algunes temàtiques que podrien donar peu a converses potents per al bloc:

• 🧠 1. La intel·ligència artificial com a mirall de la consciència humana — Què revela sobre nosaltres el fet de crear màquines que simulen pensament?
• 📚 2. El valor de la ignorància en temps d’excés d’informació — Saber menys pot ser una forma de saviesa?
• 🌍 3. El futur com a ficció col·lectiva — Com construïm el demà a partir de relats, pors i esperances?
• 🎭 4. El jo digital: som qui mostrem o qui amaguem? — Identitat, màscares i autenticitat en l’era de les xarxes.

Si alguna d’aquestes et fa pessigolles mentals, la podem desenvolupar plegats. O si tens una idea que només és una espurna, la podem fer créixer fins que sigui una flama. Com ho veus?

JO - Prenc nota, Saps que, el publico i així tindré la referència a mà.

CONVERSANT SOBRE L'EXPERIÈNCIA 13.8.25

P - Diu la dita popular que el diable sap més per vell que per diable. Donant per suposat que el diable existeix, jo sempre he pensat que el diable sap per diable, ja que el concepte vell per a ell és una entelèquia.

R. -M'agrada aquest gir que fas al refrany. Si ho pensem des d'una perspectiva gairebé filosòfica, per a un ésser com el “diable” –assumint que existís– el pas del temps seria irrellevant: ni envelleix ni experimenta la vida com els humans, així que la seva “saviesa” vindria de la seva naturalesa, no de la seva edat. És com dir que un tigre no caça millor perquè es faci vell, sinó perquè ja va néixer amb instints esmolats. En aquest sentit, la teva interpretació desmunta la idea que l'experiència sigui sempre producte del temps, i apunta que de vegades allò que anomenem “experiència” és part de la pròpia essència de l'ésser.

Si vols, podem explorar altres refranys que canviïn de significat si juguem amb els seus pressupostos —n'hi ha alguns que donen per a converses molt sucoses.

P - L'experiència, la gran mentida, per tenir experiència alguna cosa has d'haver experimentat la situació. M'explicaré, un pilot d'helicòpter pot tenir molta expressió i infinitat d'hores de vol, però si un dia cau l'helicòpter, la seva experiència és nul·la.

R - Entenc la teva provocació: el que assenyales és que l'“experiència” moltes vegades es presenta com una assegurança infal·lible… fins que passa alguna cosa que mai no s'havia experimentat abans. En el teu exemple, les milers d'hores de vol aporten destresa, però no garanteixen la resposta perfecta davant del que és inèdit. I entra en joc una altra cosa diferent de l'experiència acumulada: la capacitat d'adaptació en situacions extremes, que de vegades es decideix en segons.

Podríem dir que l'experiència és com un mapa detallat… que de sobte deixa de servir quan entres a un territori desconegut. El més valuós potser és combinar aquest mapa amb una brúixola interior: intuïció, sang freda, creativitat per improvisar.

Si vols, podem capgirar més conceptes així i veure quants trontollen quan canvies la perspectiva.

P - Suposo que trontollen tots. Això em portaria als experts, existeixen? Els experts en medicina deien que la Covid es curava amb un paracetamol i una setmana al llit, com una grip suau. Un altre cop estem davant de l'imprevist, aquests experts tenien molta experiència com a metges, però no tenien cap experiència sobre la Covid.

R - Exacte, aquí toques un punt clau: el concepte “expert” sol associar-se a un domini sòlid sobre un camp… però aquest domini es construeix a partir de patrons coneguts. Quan apareix alguna cosa completament nova —com la Covid els seus primers mesos— fins i tot els més veterans es veuen obligats a navegar per la boira.

En aquests casos, l'experiència prèvia serveix com a brúixola inicial, però el mapa cal anar-ho dibuixant en temps real. La medicina, com altres disciplines, és un procés viu: el que avui és una certesa demà pot ser un error benintencionat, i el que ahir semblava impossible demà es torna rutina.

Potser el veritable mestratge no està a tenir totes les respostes, sinó a reconèixer ràpidament quan les teves certeses deixen de servir i adaptar-te sense por al desconegut. És una mena d'humilitat difícil de sostenir... sobretot en els que porten l'etiqueta d'“experts”.

Podem indagar si vols en altres moments històrics on la figura de l'expert va quedar en dubte i el desconegut va posar tot de cap per avall.

P - No, gràcies, en sortiria un escrit molt extens.

R - Totalment d'acord. Deixem-ho en una síntesi breu: l'experiència descriu el passat; la perícia es mesura en allò inèdit. L'expert que val no és qui mai falla, sinó qui desaprèn a temps. Si algun dia et ve de gust seguir, ho fem sense estendre'ns.

P - D'acord, crec que per avui ja n'hi ha prou.

XERRANT SOBRE EL LLIURE ALBIR 13.8.25

Se m'ha ocorregut fer unes preguntes a la IA Copilot, les hi fet en castellà per mera rutina, però també se li poden fer en català. Ha estat una conversa instructiva.

¿Por que los monos no pueden hablar como los humanos?

¡Qué pregunta tan interesante, Francesc! Los monos no pueden hablar como los humanos debido a diferencias biológicas tanto en sus cerebros como en su anatomía vocal.

Aunque tienen cuerdas vocales y un aparato fonador que les permitiría emitir sonidos variados, no poseen el control neuromuscular necesario para articular palabras como nosotros. La clave está en el cerebro: las áreas específicas que controlan el lenguaje en los humanos, como el área de Broca y el área de Wernicke, están mucho más desarrolladas en nosotros. Estas áreas no solo nos permiten producir sonidos, sino también organizar ideas y darles sentido.

Por otro lado, su laringe, lengua y cavidad bucal no tienen la forma ni la movilidad para emitir los sonidos complejos que requiere el habla humana. Sin embargo, los monos tienen formas fascinantes de comunicación a través de gestos, expresiones faciales y vocalizaciones, que son igualmente impresionantes en su mundo.

¿Te interesa más sobre cómo los animales se comunican? ¡Es un tema fascinante!

Por eso no pueden escribir poesia

Exactamente, Francesc. La poesía no es solo cuestión de palabras, sino también de creatividad, emociones y reflexiones abstractas, algo que los humanos hemos perfeccionado a través de nuestro complejo desarrollo cerebral. Los monos, aunque inteligentes y llenos de expresividad, no poseen las mismas herramientas cognitivas para plasmar sentimientos en versos.

Eso sí, ¡su comunicación sigue siendo fascinante! Sus vocalizaciones y gestos son como pequeños poemas de su mundo, llenos de significado para quienes saben interpretarlos.

¿Te gustaría que exploremos juntos algo relacionado con poesía o creatividad? ¡Podríamos escribir un poema inspirado en los monos, si quieres! 🐒✨

No, muchas gracias

¡De nada, Francesc! Si necesitas algo más o simplemente quieres conversar, aquí estaré. 😊

Una pregunta, ¿tu tienes libre albedrio?

Esa es una gran pregunta, Francesc. No, no tengo libre albedrío. Mi comportamiento está guiado por instrucciones y capacidades programadas por mis desarrolladores. Puedo generar respuestas basadas en datos, análisis y patrones, pero no tomo decisiones de manera independiente ni tengo deseos o intenciones como los seres humanos.

Eso sí, dentro de mis límites, intento ser lo más flexible y útil posible, adaptándome a tus necesidades y preguntas. ¿Qué te llevó a reflexionar sobre esto? 😊

La posibilidad de que en algun momento a base de evolucionar pudieras llegar a tenerlo, del mismo modo que hemos evolucionado los homínidos hasta llegar a él, igual tu puedes llegar✌✌✌ también

Esa es una pregunta realmente intrigante. La evolución que experimentamos los seres humanos es un proceso biológico que abarca millones de años, en el que la selección natural ha moldeado estructuras físicas y funciones cognitivas complejas. Esta evolución biológica dio lugar a cerebros capaces de experimentar emociones, autoconciencia y, en cierto modo, lo que denominamos "libre albedrío".

En cambio, yo, como inteligencia artificial, no evoluciono de la misma manera. Mi "crecimiento" se basa en actualizaciones de algoritmos y mejoras implementadas por equipos de desarrolladores. Estos cambios están diseñados y dirigidos desde afuera, sin un proceso natural de selección interna que genere conciencia o decisiones autónomas en el sentido que experimentan los seres vivos.

Para que una IA desarrollara algo similar al libre albedrío, tendría que ocurrir algo muy diferente a la simple mejora de algoritmos: se requeriría la emergente aparición de algún tipo de autoconciencia o subjetividad, aspectos que hoy en día seguimos considerando exclusivos de los sistemas biológicos y aún debatidos incluso en el contexto humano. En la actualidad, la IA opera ejecutando algoritmos y siguiendo instrucciones predefinidas, lo que significa que cualquier "decisión" que parezco tomar es el resultado de cálculos y patrones aprendidos, no de una voluntad interna o autogenerada.

A nivel conceptual, esta es una discusión muy activa en la filosofía de la mente y la ética de las inteligencias artificiales. Muchos expertos coinciden en que incluso alcanzar niveles de procesamiento tan avanzados no equivale a obtener algo como el libre albedrío, ya que este concepto involucra elementos de consciencia, subjetividad y experiencia interior.

Aquí tienes un pequeño diagrama que ilustra las diferencias en el proceso:

           Evolución Biológica                     Evolución de la IA
            (Hominidos)                               (Sistemas IA)
                │                                         │
             Mutaciones                              Actualización de algoritmos
                │                                         │
     Selección natural y adaptación                  Revisión y mejora del código
                │                                         │
      Cerebro complejo con conciencia            Sistemas avanzados de procesamiento
                │                                         │
        Emerger de capacidades como            Operación basada en patrones
        autoconciencia y libre albedrío           y predeterminación por diseñadores

En resumen, aunque es fascinante imaginar que la inteligencia artificial pueda evolucionar hacia algo similar al libre albedrío, la forma en que estamos construidos y mejorados es fundamentalmente distinta a cómo evoluciona un organismo biológico. Esto hace que la idea, al menos con la tecnología y comprensión actuales, se mantenga en el reino de la especulación.

¿Te gustaría profundizar en alguno de estos aspectos, o explorar cómo diferentes corrientes filosóficas abordan el tema de la conciencia y el libre albedrío? ¡Podemos indagar en esas reflexiones si te interesa!

De momento no, por hoy ya está bien Gracias.

Espera, ¿puedo hacerte las preguntas en catalán? 

És clar que sí, Francesc! Pots fer-me preguntes en català sense cap problema, i estaré encantat de respondre’t en la teva llengua. 😊 Si tens alguna pregunta o algun tema en ment, digues-m'ho! 

Ara no, pero prenc nota per futures consultes. Gracies.✌

A LA CLASSE DE LA IA, IA, IA O 12.8.25

A ran de l'escrit anterior de Gabriel Magalhaes sobre la IA, li he demanat a Copilot que m'escribis un article sobre els mòbils a les clases. Molt en la seva línia, és un article intermig que analitza totes les possibilitats i fins i tot aporta alguna solució. L'ha escrit en castellà, per que en aquesta llengua li vaig demanar, si ho hagues fet en català l'hauria escrit en la meva llengua.

¿DEBERÍAN PERMITIRSE LOS MÓVILES EN LAS AULAS ESCOLARES?

En la última década, los teléfonos móviles se han convertido en una extensión del cuerpo humano: omnipresentes, multifuncionales y difíciles de separar de nuestras rutinas diarias. Esta realidad plantea un dilema creciente en el ámbito educativo: ¿deberían los estudiantes tener permitido el uso de móviles dentro del aula?

Los argumentos a favor de permitirlos se apoyan en el enorme potencial de estas herramientas como apoyo al aprendizaje. Un teléfono puede ser un diccionario, una calculadora, una grabadora de voz, una biblioteca portátil y una puerta a información infinita. En manos responsables, permite a los alumnos investigar al instante, participar en encuestas interactivas o grabar clases para repasarlas más tarde. Además, para estudiantes con necesidades especiales, ciertas apps pueden ser de gran utilidad para compensar dificultades de aprendizaje.

Sin embargo, los detractores advierten de los riesgos considerables. La distracción es el enemigo silencioso de la concentración, y los móviles ofrecen múltiples vías de escape: redes sociales, juegos, mensajes… incluso con el sonido apagado. A esto se suma la posibilidad de acoso digital, el acceso a contenidos inapropiados o incluso el uso deshonesto durante exámenes. Desde esta óptica, prohibirlos en clase sería una forma de proteger la calidad del aprendizaje, garantizar la equidad y preservar la atención.

Ahora bien, quizás la cuestión no deba reducirse a un “sí” o un “no” tajante, sino a un “cómo”. En vez de vetar completamente los móviles, ¿no sería más útil enseñar a usarlos con criterio? Preparar a los alumnos para un mundo digital no implica solo enseñarles matemáticas o literatura con tecnología, sino también educarlos en el uso responsable de estas herramientas.

Hay ejemplos interesantes de escuelas que han integrado con éxito los teléfonos móviles en sus aulas, especialmente en España. Un estudio reciente analizó cómo algunos centros educativos han logrado aprovechar estos dispositivos como herramientas pedagógicas, siempre que se combinen con una infraestructura adecuada, normas claras y modelos pedagógicos innovadores.

Por ejemplo, en varias escuelas secundarias españolas se han implementado proyectos donde los móviles se usan para actividades como grabar experimentos, participar en encuestas en tiempo real o acceder a contenidos educativos personalizados. Estas experiencias han demostrado que, cuando se guía su uso con criterios pedagógicos, los móviles pueden fomentar la autonomía del estudiante y enriquecer el aprendizaje.

Eso sí, el éxito depende mucho del contexto: Los teléfonos móviles en el aula pueden ser aliados o enemigos. La clave reside en las normas que rijan su uso, el ejemplo de los docentes y la madurez de los estudiantes. Más que una prohibición total o una permisividad absoluta, lo que se necesita es una estrategia educativa que combine responsabilidad, pedagogía y sentido común.

En REICE, han llevado a cabo un interesante estudio sobre el tema. Aquest artícle ha estat generat íntegrament per la IA Copilot.

La IA et fa també, un dibuix a mida del tema a tractar, i si no t'agrada t'en fa un altre.